Iguazú-Iguaçú

Hola de nou , com sempre, ho deixo tot per l'últim moment aixi que avui us tocarà llegir, si no teniu res més a fer :), 3 posts seguits ja que demà ja tinc l'avió de tornada!
11 d'abril :
He visitat aquest passat cap de setmana el tercer tresor conegut del viatge , les catarates d'Iguazú!
En aquest cas no és tan sols que sigui un paissatge "lindo" que diuen aquí és que és increïblement impactant per la seva magnitud.Cascades de fins 90 metres d'alçada i allà on miris hi han salts d'aigua! La llegenda diu que abans a la zona hi vivia una tribu al costat del tranquil riu d'Iguazú. Però un dia, un guerrer i la seva estimada van fugir riu avall per salvar a la jove d'un sacrifici als déus. Bé un dels deus del bosc es va enrabiar ( i aquets quan s'enfaden ja se sap que la lien molt...) així que va fer remoure les aigües transformant-les en casacades. La noia va caure avall convertint-se en perdra i sent castigada per els cops de l'aigua i el noi va ser convertit en palmera condemnat a veure el sofriment de la seva estimada.
Tornant a la realitat, els colors verds de la selva, el blanc de l'escuma de l'aigua, els arcs iris que es formen a les cascades i els dels milers de papallones eren força de conte de fades. L'aigua en molts punts no és transparent sino una massa blanca que quant cau aixeca columnes de vapor. El punt de més força d'aigua és "La Garganta del Diablo" que sembla una olla a pressió. El riu Iguazú  que baixa despreocupat i tranquil com qualssevol altre riu que coneixem es troba de cop en caiguda lliure amb precipicis altíssims. Per sort vaig poder compartir tot això amb una noia italiana i un israelí que vaig trobar per el camí. Perque em sembla que en un lloc on la natura et deixa amb la boca oberta es bó tenir algú amb qui compartir-ho per que sino el moment va mancat de sentit.
Realment semblavem com nens petits i no ens podiem estar de demostrar la sorpresa! Diuen que l'aigua té propietats curatives, aquí com que n'hi ha tanta, només mirar l'espectacle ja et posa de bon humor. De la banda argentina unes passarel.les et condueixen fins al costat mateix de les cascades i és la part més impactant . De la part de Brasil veus una panoràmica del conjunt que també val la pena. Vam fer també un petit camí fins a una cascada més petita però allà hi vam veure "coatíes" i monos menjant d'un taronger.
En resum, l'epectacle d'una natura que no es pot domesticar per l'home i que et fa posar el lloc que et correspon fen-te sentir com un granet de sorra. La natura que a pesar de com la destruïm ens deixa encara a vegades disfrutar de la seva bellesa i emocionar-nos.